ON ESTÀ INDOXINA?

Chomsky va visitar un camp de refugiats a Laos i no va resistir exterioritzar els seus sentiments esclatant en plors. Poques vegades havia presenciat en viu el terror en les no-persones, un terme encunyat per George Orwell.

Al sud-est asiàtic, a finals dels seixanta i principis dels setanta, van existir persones que formaven part de la no-història, gent aniquilada de la història per part de la majoria dels mitjans de comunicació occidentals per no acatar la doctrina estatal. A Indoxina es va produir fa quasi 50 anys  la invasió de Vietnam del Sud pels EUA, continuada per l’arrasament de Vietnam del Nord, Laos i Cambodja: la “guerra” més brutal des de la Segona Guerra Mundial.

Tots aquests esdeveniments van ser justificats pel govern i altres grups poderosos. La realitat d’aquesta és va mantenir oculta. De fet, alguns aspectes d’aquesta carnisseria encara van eixint a la llum avui. En definitiva, el nucli de la història és el que va succeir, però el de la no-història és esborrar el que va succeir.

L’entitat cultural i històrica de Vietnam la van fer desaparèixer. Els cops de la maquinària militar més gran de la història en una àrea petita destrossà l’agricultura i la selva. Desprès de la “guerra”, alguns periodistes i experts en el tema opinaren que havia sigut una causa noble, i uns altres explicaren que havia sigut un error. Quina era la diferència en quan a l’autèntic problema? Si sols es centraven o focalitzaven la problemàtica en Occident i no en les autèntiques víctimes, les no-persones.

Els bombardejos de Laos i Cambodja tingueren uns resultats inenarrables, en què les no-persones que sobrevisqueren tornaren a l’edat de pedra (milers vivien en coves).

El premi Nobel Henry Kissinger ordenà aquest “acte de salvació”: “Cal fer desaparèixer qualsevol cosa que es mogui”. Aquest genocidi difícilment el trobarem ben explicat en els arxius coneguts, però el de Pol Pot, sí que el trobem. Aquest sí que forma part de la història i a més a més ajuda a la invisibilitat del primer.

Laos i Cambodja foren “guerres secretes” perquè la informació va ser poca o nul·la, i els fets avui encara són poc coneguts pel públic en general o fins i tot per les elits educades, les quals, no obstant això, ens poden explicar de carrereta cada crim real o suposat de l’enemic oficial. D’això sí que n’estan ben informats per la premsa.

Genocidi o Genocidis cambodjans? No van ser dos? El que sí que hem de tenir clar és que si els nord-americans no haguessin aparegut per allí, quasi amb tota seguretat no hi hauria hagut cap catàstrofe.

 

Anuncios

EL MODEL DE PROPAGANDA: ELS CINC FILTRES

El model de propaganda delinea els camins pels quals el diners i el poder són capaços de filtrar les notícies adequades a la impressió, marginar la dissidència i permetre al govern i els interessos privats dominants portar els seus missatges al públic.

Aquests cinc filtres redueixen significativament el que pot transformar-se en notícia: les informacions provinents de l’administració o les grans corporacions els solen sortejar fàcilment, mentre es queden en el camí les informacions i opinions dissidents. Sí que poden donar-se situacions de debat al voltant de temes on l’elit presenta opinions dividides, però sempre dintre dels límits institucionals del discurs, que focalitzen, en la tradició teòrica de l’establiment de l’agenda, els punts d’interès social, en funció, aquesta vegada, dels interessos dels poderosos, de forma que els mitjans de comunicació estatunidencs no funcionen a la manera del sistema de propaganda d’un estat totalitari. Per contra, permeten i fins i tot fomenten enèrgics debats, crítiques, dissidències, sempre que romanguin fidelment dintre del sistema de pressupostos i principis que constitueixen el consens de l’elit, un sistema tan poderós que pot ser interioritzat en la seua major part, sense tindre’n consciència.

El primer filtre el trobem en la configuració empresarial del mercat dels mitjans. Com a conseqüència de la nova creença en el neoliberalisme, en el mecanisme del mercat, junt amb les desregulacions i privatitzacions del món de la comunicació, el panorama mediàtic es configura com un àmbit oligopolístic, basat en grans concentracions empresarials. En qualsevol cas, això suposa una barrera d’entrada molt potent: els mitjans amb escàs poder financer són escombrats i ignorats, i avui s’ha de parlar de bilions de dòlars per a poder entrar en el joc de la llibertat informativa. Podem fer-nos una idea de la naturalesa dels missatges generats per aquestes estructures, filles de la globalització neoliberal: bàsicament, continguts proclius a retroalimentar la ideologia que els dóna recer, i orientats totalment cap al mercat, cap a la rendibilitat, cap als beneficis. A part del gegants mediàtics, Chomsky i Hernan registren altres elements d’aquesta configuració institucional, com ara el govern, els grups de pressió, els nexes de les empreses mediàtiques amb altres industries i poders financers, etc.

Quant al segon filtre, està relacionat amb la publicitat. Des del segle XIX, aquesta ha sigut determinant en la rendibilitat econòmica de la premsa. Avui prou que ho veiem a la televisió, on la saturació publicitària és espectacular (els talls de la pel·lícula no em deixen veure la propaganda sencera).

Amb anterioritat a l’auge de la publicitat, el preu d’un diari havia de cobrir tots els costos. Amb el creixement d’aquesta, els diaris que atreien anuncis podien permetre’s un preu per exemplar molt per davall dels costos de producció. Això representà un seriós desavantatge per als diaris que mancaven d’anuncis: els seus preus tendien a augmentar, es reduïen les vendes i acabaven en un superàvit inferior per a intervindre i millorar les seues possibilitats de promoció. Per aquesta raó, un sistema basat en la publicitat portava a la dissolució o a la marginació de les empreses i els gèneres de comunicació que depenien exclusivament dels beneficis obtinguts per les vendes. Amb la publicitat, el mercat lliure no oferia un sistema neutral en el qual finalment decidia el comprador. Les eleccions dels anunciants són les que influeixen en la prosperitat i la supervivència dels mitjans.

Aquest segon filtre mostra la influència dels valors publicitaris en el procés de producció de notícies. Per seguir sent econòmicament viables, la majoria dels mitjans han de vendre mercats-audiències- a compradors-anunciants-. Aquesta dependència pot influenciar directament el comportament dels mitjans.

El tercer filtre és el subministrament de notícies als mitjans de comunicació. El model de propaganda funciona mitjançant la informació generada pel govern, les administracions públiques, les institucions burocràtiques i les corporacions. De fet, la classe empresarial és l’única que pot produir informació i propaganda al mateix nivell que l’estat, fet que reflecteix en les grans inversions en publicitat política i relacions públiques.

Aquest filtre ens mostra que les elits dominants faciliten de forma rutinària el procés d’acumulació de notícies, subministrant comunicats de premsa, còpies avançades de discursos, diaris, oportunitats fotogràfiques i anàlisis prefabricades. Així i tot, al govern i a les fonts empresarials els resulta atractius els mitjans per raons purament econòmiques. Aquestes fonts són ratificades i legitimades rutinàriament pels mitjans perquè elles són recognoscibles i vistes com a creïbles a primera vista. La informació proveïda als mitjans per les fonts governamentals i empresarials no requereix comprovació dels fets o investigació del transfons i està habitualment retratada com a precisa.

El quart filtre són les crítiques als continguts dels mitjans de comunicació per les elits governamentals i econòmiques per a silenciar qualsevol informació o emissió que supose un atemptat contra els seus interessos. Certes institucions nord-americanes dedicades a vetlar perquè els mitjans ofereixin una imatge correcta del món empresarial, i no per casualitat aquestes institucions estan organitzades per les grans empreses.

Aquests tipus de resposta negativa s’articula estructuralment com una reprimenda cap als mitjans que normalment és deguda a un error del sistema de filtratge, ja sigui induït o fortuït dintre del comportament habitual dels mitjans.

El cinquè filtre fa referència a l’anticomunisme com a mecanisme de control ideològic. Aquest està molt viu en l’actualitat, a pesar del final de la guerra freda i la desaparició de l’URSS. Avui l’han substituït pel “jo” i “l’altre”. De fet, podem extrapolar-ho a successos com el de la guerra del Golf. Els ideòlegs del comunisme segueixen en els mitjans, promocionant l’individualisme proempresarial i l’atac sense miraments a l’estat de benestar.

ELS GUARDIANS DE LA LLIBERTAT

L’obra de Herman i Chomsky es centra principalment en com funcionen els mitjans de comunicació, sobretot als EUA, i no en els efectes que poden desenvolupar. Aquests funcionament produeix clarament un producte comunicatiu i una determinada cultura, que òbviament crearà una influència sobre l’audiència, més enllà de la maquinària de control de la qual ha començat.

Tots dos autors han tractat la funció social de la ideologia i la propaganda com un propòsit efectiu de control social. Recalcant que els mitjans de comunicació serveixen als interessos de l’elit econòmica i política.

Herman i Chomsky posen especial interès en el model de propaganda que s’assembla molt més a una anàlisi del mercat lliure, on els resultats són en gran mesura un producte del treball de les forces del mercat.

Segons aquest model, els mitjans de comunicació de masses són instruments de poder que mobilitzen el suport per als interessos especials que dominen l’activitat privada i governamental. El model proposa eixa funció dels mitjans de comunicació com a mecanismes de propaganda en les democràcies capitalistes, i suggereix que els interessos de classes tenen efectes a diferents nivells sobre els interessos i eleccions dels mitjans de comunicació de masses. Els mitjans de comunicació, segons aquesta tesi, ni han d’estar controlats ni el seu comportament ha de ser delineat, ja que s’assumeix que estan completament integrats en el teixit institucional i actuen a l’uníson amb altres sectors ideològics, per establir, reforçar i vigilar l’hegemonia corporativa.

INDÚSTRIA CULTURAL

La indústria cultural és un conjunt d’empreses i institucions la principal activitat econòmica del qual és la producció de cultura de forma massiva i en sèrie basada en la repetició constant d’uns esquemes bàsics que mostren una sèrie de situacions i models irreals i inaccessibles en la gran majoria dels casos, amb una finalitat lucrativa.

Es busca alhora augmentar el consum dels objectes culturals, modificar els hàbits socials, educar, informar i, finalment, transformar a la societat.

D’aquesta forma, tot objecte cultural és considerat un producte amb un valor ètic i un valor estètic, a partir dels quals el mercat orienta la seua oferta mitjançant les lleis de l’oferta i la demanda. D’aquesta forma, s’aprecia l’esquematisme de la indústria cultural que anteposa el valor mercantil dels productes a la qualitat cultural.

L’expressió indústria cultural fou utilitzada per primera vegada pels teòrics de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno i Max Horkheimer en el llibre Dialèctica de la Il·lustració, escrit en 1944, un moment en què la cultura ja no necessitava justificar-se socialment.

En aquesta obra, Adorno i Horkheimer profunditzen sobre la reificació de la cultura a través de processos industrials. Assumeixen que el sistema d’economia concentrada és un sistema mercantil en què la indústria cultural es mostra com un negoci que, a la vegada, reafirma el propi sistema, de forma que els recursos tecnològics acaben per ser recursos de dominació sobre el receptor, com una mena de una tecnocràcia.

Segons aquest sistema, la majoria de les necessitats estructurals de la societat moderna troba la seua satisfacció en la cultura de masses.

La indústria cultural és un conjunt de branques, segments i activitats auxiliars industrials, productores i distribuïdores de mercaderies amb continguts simbòlics, concebudes per un treball creatiu, organitzades per un capital que es valoritza i destinades finalment als mercats de consum amb una funció de reproducció ideològica i social.

Les indústries culturals són aquelles que abasten la creació i producció de béns i serveis comercialitzables  amb continguts intangibles de naturalesa cultural. Són béns i serveis en els quals s’integren formes de vida, valors, idees, i per efectes de la seua protecció requereixen d’una reglamentació de drets d’autor. És l’accés a determinats recursos, principalment econòmics, el que permet influir en la cultura.

Adorno i Horkheimer consideren que la indústria cultural és un procés que té com a efecte central la massificació i que aquesta condueix a la pèrdua de les diferències individuals. Aquest sistema és una explotació planificada i sistemàtica dels béns culturals amb finalitats mercantils. Indústries abocades a l’elaboració de missatges estàndard dirigits a la societat de consum, efectuant un aprimament i empobriment dels processos intel·lectuals i sensitius, llevant bona part de la capacitat crítica i transformant a qui rep els missatges en un home-massa, un subjecte que ha perdut la seua individualitat i s’ha tornat passiu. La següent frase frankfurtiana ho resumeix de forma contundent: “treballa, menja, compra, consumeix i després mor”.

En aquest context, el públic s’acosta massivament al consumisme. Es produeix, fins i tot, la identificació per part de la classe treballadora amb pautes de conducta pròpies dels grups dominants.

 

 

 

ENFOCAMENT SOCIOCULTURAL (ESCOLA DE BIRMINGHAM)

Aquest enfocament està relacionat amb les aportacions de l’Escola de Frankfurt i altres escoles de tradició humanista i de crítica literària.

Postula una visió realista dels productes de la cultura de massa en tant que pretén comprendre el significat i el lloc que ocupa la cultura popular dintre de les vivències dels diferents grups socials, la joventut, les minories ètniques, la classe obrera, les classes marginals… D’aquesta forma, s’aspira a explicar el rol de la cultura de masses en integrar i sotmetre sectors socials potencialment inconformistes.

El representant de l’Escola de Birmingham és Stuart Hall, que es va oposar al paper residual i merament reflex assignat al que és cultural. Concebrà aleshores a la cultura com a formes normals del comportament humà, mentre que evita formular relacions entre esferes espirituals i materials segons el model base-superestructura, especialment quan la base és determinada pel que és econòmic en sentit simplista. Definirà la cultura com recursos i valors que sorgeixen en els grups socials a partir de relacions concretes, així com les condicions històriques mitjançant les quals es menegen i reaccionen les condicions de l’existència.

En paraules de Stuart Hall: si cada forma d’organització social i material era històricament específic, les formes de vida social corresponents havien d’assumir una forma concreta i històricament definida. Aquesta forma de producció no ha de ser considerada simplement com la reproducció de l’existència física dels individus. Més bé, és una forma concreta de l’activitat d’aquests individus, una forma concreta d’expressió de les seues vides, una forma de vida concreta d’aquests. Així com els individus expressen les seues vides, així són. Per tant, el que són, coincideix amb la seua producció. Les formes materials i socials de la producció, la forma en què el treball és organitzat i combinat amb les eines per a produir, el nivell de desenvolupament tècnic, les institucions per les quals circulen les mercaderies i es realitza el valor, els tipus d’associació civil, de vida familiar i de l’estat, a tot això apropiat constitueixen un conjunt de relacions i estructures que mostra una configuració identificable, un esquema, una forma de viure per als individus i grups socials. Aquesta esquematització era el resultat de les interconnexions entre els diferents nivells de pràctica social. L’esquema expressava també la forma en què el resultat combinat d’eixos nivells interrelacionats era viscut com una totalitat pels seus portadors. Aquest pareix ser el millor mitjà de captar, dintre d’una teoria materialista en què el terme mateix no juga un paper significatiu, on, precisament, sorgeix la cultura. Dient-ho metafòricament, la cultura ens refereix a la disposició -les formes- assumida per l’existència social davall determinades condicions històriques. Sempre que la metàfora s’entengui sols al contingut de les relacions en què entren involuntàriament els homes de qualsevol formació social, aleshores la cultura es refereix a les formes que assumeixen tals relacions.

Si bé, seria un error considerar marxistes als autors que s’ubiquen dintre d’aquesta línia, és prudent observar que tots ells coincideixen en el fet que les estructures globals de la societat i les concretes circumstàncies històriques tenen una importància essencial per a comprendre el funcionament dels mitjans de comunicació.

El seu treball teòric apunta a comprendre l’acció dels mitjans massius de comunicació com a instruments que mantenen l’status quo i són principalment una eina per al control social, per tant, l’atenció es depositarà precisament allí on els efectes ideològics són més notables, és a dir, el de les pràctiques culturals.

 

  • STUART HALL. 1981. La cultura, los medios de comunicación y el efecto ideològico. Fondo de Cultura Econòmica, Méxic.

 

L’ESCOLA DE FRANKFURT

L’escola de Frankfurt no fou mai una institució escolar tancada en la qual tots els integrants havien d’agafar exactament les mateixes línies d’investigació o les mateixes aportacions  teòriques. El que mantenia unida l’enorme diversitat d’autors que conformaven aquest espai de reflexió intel·lectual era l’interès de desplegar, de sistematitzar i unificar conceptes pel quals els membres de l’escola desenvoluparen pensaments francament dissímils. Aquesta àmplia gamma de mirades no fou sempre fàcil d’harmonitzar.

Els teòrics de l’escola de Frankfurt treballaren durant l’Alemanya de Weimar i foren dispersats després de l’ascens del nacionalsocialisme al poder. Molts d’ells continuaren el seu treball als EUA. La problemàtica del seus treballs és l’aparent fracàs de les prediccions revolucionàries de Marx i, per explicar el fracàs, consideraren la capacitat de la superestructura especialment a través dels mitjans de comunicació massius per manipular el procés històric de canvi econòmic. En altres paraules, la ideologia de la classe dominant hauria arribat a condicionar la base econòmica a través d’un procés d’assimilació de la massa obrera.

L’interès sociològic dels investigadors estava associat, per exemple, al fenomen de captació de masses del nazisme i la conformació d’un sentiment social. Com s’estructura tot sistema destinat a la marginació i extermini d’un grup determinat, com els jueus o els gitanos? La sociologia, tal com l’entenen els investigadors de Frankfurt, ha de ser crítica de la societat. No consideren que la funció principal de la sociologia sigui merament descriptiva del tot social, sinó que la seua funció és revelar els instruments ideològics que tracten tot el temps de passar desapercebuts. Al mateix temps, l’aposta és transformar. El que cal canviar és el que és negatiu de la societat, cap allà han d’apuntar tots els esforços teòrics. La perspectiva és emancipadora, és una aposta per una sociologia que no sols interpreta sinó que allibera els oprimits. Com un plus a aquesta perspectiva crítica de la societat, sorgia com un contribució central tenir una mirada adequada de l’individu, per això s’utilitzaren les aportacions de la psicoanàlisi.

La mirada crítica sorgeix sempre d’una profunda convicció: “una altra societat és possible”. Crítica i reflexió formen part d’un mateix moviment, d’una mateixa operació. La crítica condueix a la reflexió i la reflexió condueix a la crítica. La societat amb les seues tensions i conflictes, marca els eixos temàtics i els camins a investigar. La clau és visualitzar allò que es reprimeix, allò que es silencia. Des d’una sociologia de perfil crític han d’atendre’s precisament aquets mecanismes de dominació de la societat per a mostrar la veritat, allò que no s’ha dit.

En Dialèctica de l’il·luminisme, Adorno i Horkheimer observen la ràpida expansió dels mitjans massius de comunicació: la televisió, el cinema, la premsa, la publicitat… conjunt d’aparells difusors que denominaran “indústria cultural”. Els mitjans massius de comunicació conformen les identitats de les societats, són indústries que produeixen artefactes culturals d’acord amb criteris de rendiment, d’estandardització i divisió del treball iguals a les que s’utilitzen en el conjunt de la forma de  producció capitalista. La seua funció principal és establir el control públic, fiançar i consolidar l’ordre social polític i econòmic.

La cultura de masses és el principal mitjà gràcies al qual el capital hauria aconseguit el seu més gran èxit. Aleshores, tot el sistema de producció en massa de béns, serveis i idees hauria fet que s’acceptés, en termes generals, el model proposat pel sistema capitalista, de la mà del tecnologisme, el consumisme i la satisfacció a curt termini. El principal instrument ideològic d’aquest procés són les mercaderies, en què, fins i tot l’art –i també la cultura crítica-  pot comercialitzar-se. La mateixa oposició pot ingressar en el sistema buscant beneficis, encara que pagui el preu de perdre la seua força crítica.

L’escola de Frankfurt afirma que la gent es subordina a la determinació de les imatges i als plantejaments habituals del sistema dominant. En sintonia amb la teoria de les societat de masses, Marcuse dirà que la societat és unidimensional i que la seua creació es deu a la indústria cultural. Els mitjans de comunicació són, doncs, un poderós mecanisme que pretén contenir el canvi que es vincula al model hegemònic. Es configura un clar efecte ideològic que produeix una cultura estandarditzada, programada, produïda quantitativament, en funció d’un criteri econòmic, seguint les línies de la forma industrial dominant, abandonant-se la dimensió del que és qualitatiu vinculat a les normes estètiques.

MASS COMMUNICATION RESEARCH

Imagen                                                                          Imagen

 

L’anàlisi de la comunicació de masses va aflorar debats apassionants i el desenvolupament de diferents teories al llarg del món i en distints moments. Els EUA fou dels primers països en estudiar els mitjans de comunicació i els efectes en les audiències, especialment després de l’esdeveniment de la transmissió per ràdio de la Guerra dels mons, realitzada per Orson Welles. Aquest fenomen demostrà clarament el poder espectacular que tenen els mitjans de comunicació sobre les masses.

Si la comunicació massiva exerceix de per sí, efectes sobre les audiències, serà millor poder controlar-les per a que els grups interessats en comunicar, com les empreses, governs, exèrcit o partits polítics ho fessin de la forma més eficaç possible.

Ací us deixo un Web sobre els desenvolupaments teòrics del Mass Communication Research:

https://onedrive.live.com/view.aspx?cid=41C6F82EDFF754D6&resid=41C6F82EDFF754D6%21163&app=Word